Els dibuixos dels nostres pacients mes petits

octubre 20, 2011 by  
Arxivat en General

Els pacients més petits de la clínica dental del Doctor Arfelis, quan vénen a visitar-se a la consulta, que està a la Gran Via Corts Catalanes 333, ens deixen els seus dibuixos.

Aquí en teniu uns quants!

Muna Daví 9 anys

muna1

dib

Joan i Duna

dibuix-duna-1

dibuix-duna-2

dibuix-duna-3

dibuix-duna-4

Leira 7 anys

dibuixweb

Jep 5 anys.muna11

Muna 7 anys.

muna2

dibuixos4Guim 7 anys.

escanear0002 Mireia Güell 7 anys

Daniel Cabello 10 anys

escanear00031

Marta Flotats 9 anys

escanear00051

escanear0007

Marina García

 

Edwin Anchundia 4 anys

dibuixos1

Aida Gómez 6 anys

dibuixos-001

Roger C. 4 anys

dibuixos-002

Gemma 7anys

escanear0008

Gemma Escude 7 anys

Un dia a la consulta

junio 22, 2011 by  
Arxivat en General

Proposta de “Ratoncita Pérez”, per Carola Josefa A.D.

abril 28, 2011 by  
Arxivat en General

ratoncita12

Entrevista al doctor

abril 21, 2011 by  
Arxivat en General

Entrevista al Dr. Carles Arfelis a L’Agenda empresarial del dia

La pintura mural, Joan Goikoetxea

marzo 24, 2011 by  
Arxivat en Curiositats, General

Es tracta d’una pintura mural realitzada al fresc. Aquesta tècnica pictòrica, practicada des de l’antiguitat —Cnossos, Ajanta (India), Pompeia….—, es consolida al llarg del romànic i del renaixement per anar adaptant-se a les necessitats expressives dels segles posteriors, de forma que qualsevol representació de tipus pictòric pot ser feta en aquesta tècnica, des d’allò més realista a l’abstracció, des de la representació més precisa a una manifestació expressionista o geomètrica.

Les condicions físiques i els materials que es necessiten per poder portar a terme treballs d’aquestes característiques són els següents:

  • Un suport net de maçoneria o de pedra. En el cas de la pedra, seria ideal que, en lloc de pintar sobre el mur, se n’aixequés un de maçoneria separat del mur de pedra per aconseguir una ventilació adient, i pintar sobre aquest. Els murs han d’estar protegits de la humitat, tant la que ve del sostre com del terra, per evitar el salnitre.
  • S’ha de pintar en unes condicions on no faci calor, ja que el morter de calç s’asseca molt ràpidament ràpid. També s’ha de descartar l’hivern, per evitar les gelades, sobretot si la pintura se situa a l’exterior.
  • Els materials són:
  • — Calç amarada (com més temps faci que està amarada millor, a causa de les seves condicions plàstiques
    — Sorra de riu o de marbre (en el cas de la sorra de riu s’ha de netejar i agarbar per eliminar les sals minerals que farien malbé la pintura)
    — Pintura (pigments resistents als àlcalis, així com a la llum)

    El projecte
    La pintura s’ha de fer en un projecte a escala reduïda, per després traslladar-lo a mida real (sobre un paper adient, mitjançant coordenades cartesianes) i estargir-ne les formes representades.

    A partir d’aquí, es prepara el mur amb un morter groller de calç i sorr. Posteriorment, i per parts, s’ha de fer un arrebossat de morter més fi (anomenat remolinat, en italià arriccio) on s’ha d’aplicar la capa pictòrica. Finalment, també s’ha de fer una capa molt fina de calç i pols de marbre que serà sobre la que es pinta, anomenada lliscat.

    La pintura s’ha de començar per les parts més altes, per bastimentades, fent la part que es cregui que es pot portar a terme segons el grau de dificultat i que es pugui acabar el mateix dia. És el procés que els italians anomenaven puntata i giornata: es tenen poques hores per pintar, ja que s’ha d’executar quan l’arrebossat no ha fargat. Una vegada el procés de fregat s’anat desenvolupant, arriba un moment què el pigment no s’adhereix al suport.

    La manera com el pigment s’adhereix al suport és el resultat d’una reacció química: la superfície pictòrica, que té hidrat de calci, en contacte amb el diòxid de carboni de l’aire evapora l’aigaa i es carbonata, de manera que consolida i fixa el pigment. No hi ha aglutinant, com en altres tècniques pictòriques, això vol dir que l’execució ha de ser ràpida i segura. Els errors, en principi, no tenen altra solució que picar l’arrebossat de la part corresponent del mur i tornar a repetir el procés. La fixació de la pintura sobre la superfície, amb un cert grau de penetració, es indeleble.

    La manipulació de la pintura i els resultats visuals permeten obtenir efectes mitjançant recursos com gruixos empastos, transparències, veladures, gradacions… que, en conjunt, i combinats en l’execució, poden donar força i delicadesa alhora, precisió, soltesa i expressivitat a allò representat.

    La pintura mural va ser feta l’any 2002 per Joan Goikoetxea, professor de pintura i procediments pictòrics a l’Escola Massana, i Guillermo Pérez, estucador del mateix centre.

    Salut bucal durant la infància

    febrero 8, 2011 by  
    Arxivat en General

    Pauta recomanada per a l’orientació primerenca sobre la salut bucal de les criatures:

    Lactància materna
    És molt recomanable que alimenteu el nadó exclusivament de llet materna durant els sis primers mesos, però no durant les nits un cop hagi sortit la primera dent. És a dir:

    • 0-6 mesos: només llet materna
    • Primera dent: llet materna EXCEPTE a la nit

    Ús del biberó
    El biberó només s’ha d’utilizar només si pren llet artificial: els altres líquids s’han d’oferir en tasses i no hi heu d’afegir cap tipus de sucre o edulcorant. També es desaconsella el biberó nocturn després de l’erupció de les primeres dents. A partir dels 12 mesos, el nadó ha de començar a abandonar, progressivament, el biberó, fins que li surtin els queixals.

    Tant en el cas de la lactància materna com del biberó, li heu de netejar la boca abans de posar-lo al llit si es queda adormit mentre menja.

    Ús del xumet
    El xumet ha de ser anatòmic (té una forma irregular i s’adapta al paladar) i també s’ha d’abandonar progressivament a partir dels 12 mesos i definitivament cap als 2 anys.

    Transmissió de bacteris
    Per evitar transmetre bacteris al nadó precoçment a través de la saliva, cal evitar diversos hàbits com compartir utensilis amb el bebè, netejar el xumet amb la saliva, bufar sobre el menjar o fer petons a la boca.

    Alimentació per no tenir càries
    Heu d’evitar qualsevol font de sucres refinats i els ocults (galetes, pastissos,croissants, sucs de caixa, patates fregides en bossa) durant els primers dos anys de vida. Tampoc s’ha de menjar aliments ensucrats entre àpats.

    Higiene bucal
    Abans de l’erupció de les primeres dents, heu de començar a netejar la boca del vostre nadó, un cop al dia, amb una gasa humida o un didal de silicona. Un cop surten les primeres dents, cal fer-ho dos cops al dia amb un didal o un raspall de dents infantil. Quan han sortit els primers queixals, ja s’ha d’utilitzar un raspall dental infantil.

    És recomanable usar fil dental a partir del moment que hi hagi contacte entre dents. Es poden fer servir “flossers” (posicionadors de fil) per facilitar aquesta tasca. És important que no faci servir cap pasta de dents amb fluor fins que el nen aprengui a escupir.

    Per a nens d’entre dos i tres anys, s’ha d’usar una pasta amb 500ppm de fluor, en una quantitat equivalent a un pèsol.

    Entre els 2-6 anys, utilitzar una pasta dental amb 1000-1450ppm de fluor, en una quantitat equivalent a un pèsol.

    Utilitzar pasta amb majors concentracions de fluor (1450ppm) per a nens majors de 6 anys, en una quantitat de pasta equivalent a 1-2 cm.

    La raspallada dental l’ha de fer un adult fins que el nen sigui autònom (mínim fins als 7 anys).

    Ús de fluor tòpic
    Segons el nivell de risc, l’edat i la concentració de fluor a l’aigua de consum, es decidirà sobre el tipus d’administració de fluor tòpic i la seva freqüència.

    Visita a l’odontopediatre
    El nadó ha de ser visitat per un odontopediatre, durant el primer any, independentment que presenti algun problema o no, ja que la pràctica anirà enfocada a la prevenció, no a la curació.

    Somriure de diamant

    enero 20, 2011 by  
    Arxivat en Blog, Varis

    Si ja lluus unes dents boniques i desitges embellir el teu somriure encara més, pots donar-li un toc original col·locant-hi un brillant dental i enlluernar amb el teu somriure.

    • No taca ni espatlla la dent.
    • No es necessita perforar la dent, es col·loca amb un adhesiu dental especial d’ús exclusiu per a dentistes.
    • Permet raspallar-se les dents amb normalitat.
    • Es pot treure quan es desitgi, només cal anar a la consulta dental.
    • És segur i no es desprèn amb facilitat.
    • Els brillants que fem servir al Centre Bucodental Arfelis estan registrats pel Ministeri de Sanitat i compleixen amb la legislació vigent, de manera que no presenten problemes d’al·lèrgia, i tenen una lluentor espectacular.

    TRUCA’NS I DEIXA’ T ENLLUERNAR!

    Les plantes amigues de les dents

    diciembre 30, 2010 by  
    Arxivat en Tractaments

    Hi ha un gran nombre de plantes i resines que ajuden a cuidar la boca. Tot i que totes es poden utilitzar de manera natural (glopejant-les o aplicant-les en diferents zones amb compreses), alguns dentífrics naturals també les inclouen entre els ingredients. Els en detallem algunes:

    Anís: si es pren com a infusió alleugereix les genives inflamades. Mastegar-ne algunes llavors redueix el mal alè.
    anis

    Bardana: la infusió combat la tensió muscular i el mal de cap relacionat amb l’articulació de la mandíbula.

    bardana
    Til·la: en forma d’infusió és bona per a les genives inflamades i l’aprensió.

    Clau d’espècia: l’oli essencial de clau, diluït en oli d’oliva, s’aplica sobre de les genives per abaixar-ne la inflamació. Mastigar els claus prevé el mal alè.

    Cua de cavall: glopejar-ne la infusió elimina les infeccions de la piorrea.

    Consolda: dolor articular de la mandíbula, de fractures dentals o de l’ajustament dels aparells d’ortodòncia es pot alleugerir amb una compresa humida amb infusió de consolda.

    Opúntia: les flors en infusió augmenten el flux de la saliva.

    Eucaliptus: glopejar-ne la infusió serveix per les genives inflamades.

    eucalipto

    Herba gatera: beure la infusió d’aquesta planta té efectes relaxants, per això s’utilitza abans d’un tractament odontològic.

    Menta: la infusió s’utilitza per tractar les genives inflamades i l’oli essencial és perfecte com a anestèsic tòpic.

    menta

    Milfulles: glopejar-ne i beure’n la influsió alleugereix els símptomes després d’un tractament.

    Romaní: com a infusió alleugereix les genives inflamades.

    Sàlvia: la infusió s’utilitza per a les úlceres bucals i per mitigar l’aprensió abans d’un tractament.

    Farigola: la inflamació disminueix si se’n fan gàrgares.

    Viola: aplicar infusió de violeta amb un bastonet de cotó millora les llagues.

    violeta

    L’onicofàgia (mossegar-se les ungles)

    diciembre 30, 2010 by  
    Arxivat en General

    L’onicofàgia és un hàbit patològic molt estès en la infància i l’edat juvenil que influeix negativament en l’estètica dental i bucal. Mossegar-se les ungles de manera contínua i reiterativa provoca que els incisius centrals superiors –dents amb gran repercussió en la bona aparença del somriure– es desgastin i s’estellin prematurament. A més, també causa microtraumatismes a les mucoses labials (és a dir, la part interior del llavi), que fa que sigui molt més fàcil tenir herpes o els llavis tallats. No cal dir que l’estètica de les mans també es veu afectada per unes ungles curtes i irregulars.

    img123
    La imatge mostra l’abrasió dels incisius centrals superiors, amb alteració de l’estètica del somriure.

    Per solucionar aquest problema, l’odontòleg fa un motlle del maxil·lar superior amb una planxa rígida. La retalla i n’obté una fèrula parcial que cobreix els premolars i els molars de les dues bandes.
    Un cop col·locada la fèrula a la boca, queda una mossegada oberta anterior, de manera que resulta impossible mossegar-se les ungles.

    Aquest aparell no destorba la comunicació normal dels pacients, tot i que cal portar-lo tot el dia, fins i tot mentre dormim, excepte per menjar.

    paciente1_frontal

    Normalment el pacient rep l’alta al cap de catorze setmanes. És possible que els pacients compulsius retirin les fèrules i segueixin mossegant-se les ungles. Per evitar això, el doctor pot adherir a les dents una quantitat de resina que no podrà treure’s.

    Conte del Ratolinet Pérez

    diciembre 30, 2010 by  
    Arxivat en General

    20070829210353-raton-perez
    Pepito Pérez era un petit ratolí de ciutat. Vivia amb la seva família en un foradet de la paret d’un edifici. El forat no era gaire gran, però era molt còmode, i allà no els faltava el menjar. Vivien al costat d’una fleca, i a les nits ell i el seu pare anaven a agafar farina i tot el que trobaven per alimentar-se. Un dia, Pepito va sentir un gran enrenou al pis de dalt. I com ratolí curiós que era s’enfilà i s’enfilà per les canonades fins que va arribar a la primera planta. Allà va veure un munt d’aparells, butaques, flors, quadres… Semblava que algú anava a instal·lar-s’hi. L’endemà, Pepito va tornar a pujar a veure què era tot allò, i va descobrir una cosa que li va agradar moltíssim. Al pis de dalt havien posat una clínica dental.

    A partir de llavors, cada dia pujava a mirar tot el que feia el doctor Carles Arfelis i aprenia, tornava a mirar i apuntava tot el que podia en una petita llibreta de cartró. Després practicava amb la seva família el que sabia. A la seva mare li va netejar molt bé les dents, a la seva germaneta li va curar un mal de queixals amb una miqueta de medicina… I així va ser com el ratolinet Pérez es va anar fent famós.

    Venien ratolins de tot arreu perquè els curés. Ratolins de camp amb una bossa plena de menjar per a ell, ratolins de ciutat amb barret i bastó, ratolins petits, grans, grossos, dèbils… Tots volien que el ratolinet Pérez els arreglés la boca.

    Però llavors van començar a venir ratolins avis amb un problema més gran. No tenien dents i volien menjar torró, nous, ametlles i tot el que no podien menjar des que eren joves. El ratolinet Pérez va pensar i repensar com podia ajudar aquests ratolins que confiaven en ell. I, com feia gairebé sempre que tenia un dubte, va pujar a la clínica a mirar. Allà va veure com el doctor Carles li posava unes dents estupendes a una iaiona. Aquestes dents no eren de persones, les feien en una gran fàbrica per als dentistes. Però aquestes eren enormes i a ell no li servien per a res. Llavors, quan ja se n’havia d’anar a casa seva sense haver trobat la solució, va aparèixer a la clínica un nen amb la seva mare. El nen volia que el doctor li tragués una dent de llet perquè li sortís ràpid la dent de veritat, forta i gran. El doctor li va treure i li va donar de record.

    El ratolinet Pérez va trobar la solució: “Aniré a casa d’aquest nen i li compraré la dent”, va pensar. El va seguir per tota la ciutat i, quan per fi va arribar a la casa, es va trobar un gat enorme i no va poder entrar-hi. El ratolinet Pérez va esperar que tots s’adormissin i llavors va entrar a l’habitació del nen. El nen s’havia adormit mirant i mirant la seva dent, i l’havia posat sota del seu coixí. Al pobre ratolinet Pérez li va costar molt trobar-la, però al final se’n va sortir i li va deixar al nen un regal ben bonic. Al matí següent, es va posar contentíssim al veure el regal i ho va explicar a tots els seus amics de l’escola.

    ratoncito20perez

    És per això que a partir d’aquell dia tots els nens deixen les seves dents de llet sota del coixí. I el ratolinet Pérez les recull i els deixa a canvi un regal molt maco. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

    Página siguiente »